The Alpujarras

I és que si alguna cosa ens ha sobtat d'aquest idílic lloc de la península, per sobre dels seus abruptes paisatges i de les seves construccions atemporals, ha estat que sembla més una part de la commonwealth que una part d'Andalusia. I és que els britànics campen per tots els pobles alpujarrenyos.

Deixant aquest fet de banda, la primera parada, ha estat 'a la perla de Granada', el poble de Pádul, un autèntic trunyo, no té absolutament res. Bé sí, la casa grande, que només obre els dilluns de 10 a 14, no sigui que es cansin...

Després hem anat a Lanjarón, on a més d'aigua tenen uns carrerons ben macots plens de flors. Especialment ens ha agradat la plaça de Santa Ana, on  te n'adones com a vegades les coses més senzilles (cases blanques i flors) són les més maques.

Tocava anar a dinar, i ho hem fet a Órgiva, entrant de ple a les Alpujarras, el més destacable era la casa cervantina, l'ajuntament, una esglèsia i la sensació d'estar allunyant-se de tot.

Però per gaudir d'aquesta sensació, i del bon pernil, hem arribat fins el que s'autodenomina com el poble més alt d'Espanya, Trévelez, a 1700m. d'altitud. Allà hem vist les cases alpujarrenyes més autèntiques, (ben encalades i acabades amb les seves particulars xemeneies),  algunes d'elles convertides en curioses cases de turisme rural, ens hem allunyat força de tot, pensant com devia ser la vida en aquests llocs no fa ni un segle, sense internet, tv ni telèfon, però això sí, gaudir del pernil no ho hem fet pas, els famosos pernils de Trévelez, en el nostre cas, s'ha convertit en un sucedani que podia ser marca Hacendado perfectament...

Ja de tornada, la Mir s'ha distret força fent fotos d'una boira espessíssima que teníem per sota nostre... fins que l'hem tinguda just davant... i ens ha fet arribar tard al Barça-Madrid... però del qual no cal explicar res.